dijous, 7 d’abril de 2011

'L'home de la maleta', Ramon Solsona

L'home de la maleta
Ramon Solsona
Proa Editorial
1ª edició, febrer de 2011
Gènere: Novel·la
295 pàgines
ISBN: 9788475882208


Des de fa temps, la literatura catalana viu un debat al voltant de la conveniència d'utilitzar l'argot en les novel·les. ¿S'ha de respectar la normativa i escriure en un llenguatge purament literari o els autors poden recórrer als barbarismes, tal qual succeeix moltes vegades en el llenguatge oral? Tot i que alguns escriptors han temptejat aquest terreny en les seves obres (Teresa Solana o el propi Ramon Solsona són un parell d'exemples), ningú ho ha fet d'una manera tan clara i directa com Solsona en L'home de la maleta, novel·la que li ha valgut el Premi Sant Jordi, un dels guardons més prestigiosos de la nostra literatura.

Solsona crea un personatge irritable, un home gran, rondinaire, que veu com la societat es converteix massa ràpidament en allò que abans semblava impossible: relacions homosexuals, famílies monoparentals, assimilació de la immigració o el tracte poc respectuós d'un nen cap al seu avi. El discurs el porta tota l'estona aquest protagonista, que, per una banda, es dedica a recordar la seva infància i joventut i, per l'altra, analitza sota els seus valors morals (sota l'educació que ell ha rebut), el que veuen els seus ulls en el segle XXI. L'home, el de la maleta, parla un català ple de castellanismes massa exagerat que pot fer que el lector no ho vegi versemblant i, en conseqüència, s'allunyi del personatge i de la novel·la.

Costa creure que una persona digui a la vegada "llamar l'atenció", "antes", "aplausos", "he tingut de batallar", "ànimos", "qüento", "sillón", "apellido", "hasta", "lograr", "crimen", "etivocar" o "llimpiesa", però sobretot costa de creure quan aquest personatge utilitza, en el mateix discurs, altres expressions més cultes, perquè acaba semblant una barreja massa forçada. I utilitzo el verb "semblar" perquè, tenint en compte el rigor lingüístic de l'autor, ningú més que ell sap si aquest parlar tan exagerat se l'ha trobat de debò, però en qualsevol cas s'ha de tenir present l'ampli ventall de lectors que pot arribar a aquesta novel·la i que potser a molts d'ells (de nosaltres) els acabarà grinyolant el personatge.

La novel·la proposa una història entretinguda que desperta el nostre interès molt ràpidament, però quan s'arriba a la meitat del llibre, un acaba esperant que passi alguna cosa diferent, ja que l'autor dedica masses pàgines a acumular situacions que no quadren en la ment del protagonista i això deixa una sensació de repetició que pot cansar al lector. De qualsevol manera, tot s'ha de dir, aquesta és una novel·la arriscada i sempre és d'agrair que els autors apostin per experimentar en literatura i amb la llengua, encara que a alguns no ens convenci el resultat. Això sempre estimula el debat i fa avivar la nostra cultura.

Manel Haro


_______________________________________________________

A F I N I T A T S

(Si t'interessa aquest llibre, et poden interessar aquests altres)



(Clicka sobre les portades per llegir les ressenyes)

13 comentaris:

Quadern de mots ha dit...

Hola, m'has convençut. No el llegiré.

En aquest moments no crec que el català es pugi permetre el luxe de fer aquest tipus "d'apostes arriscades", per molt que la gent parlem malament la nostra llengua.

Fins aviat

Enric H. March ha dit...

La novel·la de Solsona utilitza coloquialisme i barbarisme quan parlen els personatges mentre que el narrador utilitza un català perfectament normatiu.
És la llengua del carrer, la familiar, expressada de forma natural com no pot ser de cap altra manera. A l'inrevés no faria creïbles els personatges.
Perquè no ho podem fer en català quan totes les altres llengües fan exactament el mateix?
Està molt mal entès el concepte de "trair la llengua". Solsona no fa res estrany en la literatura, ni en la d'aquí ni en la de fora.

Quadern de mots, el català, com a llengua viva que és, es pot permetre tots els luxes del món. La llengua la fem els parlants, única manera d'adaptar-la al temps i a la realitat. La literatura és això, literatura, ficció la miris per on la miris. Una novel·la no es contracte formal amb uns interessos extralingüístics.

Als meus alumnes els exigeixo correcció. A un escriptor no li exigeixo res.

Una abraçada.

Manel Haro ha dit...

Enric, jo tampoc crec que l'autor traeixi la llengua. De fet, en la ressenya dic que m'agrada l'aposta de jugar amb la llengua, ja que això fa més gran la nostra cultura. També s'ha d'insistir en el fet de què el personatge és un home gran, influït per les prohibicions del català o per les imposicions del castellà. Per tant, no s'ha d'entendre com una violació a la llengua, sinó com una manera de reconèixer una generació que parla així.

Jo, que sóc més jove que l'autor, no he sentit parlar mai a ningú de forma tan exagerada i això fa que el personatge em trontolli. Però, si us fixeu, en la ressenya no dic que no sigui possible, dic que em costa de creure i això li ha passat a altres lectors que conec i que ja se l'han acabat. Al diari Avui van publicar una ressenya on deien que aquesta manera de parlar era massa exagerada (personalment estic d'acord). En canvi, l'altre dia, al mateix diari, un escriptor ressaltava que aquestes formes encara es donaven en determinada gent gran que va viure el franquisme. Aquest debat que ha creat el llibre del Solsona ja és molt positiu perquè demostra que la literatura està viva.

Després estan les opinions personals i a mi el llibre no m'ha convençut pels motius que exposo a la ressenya. Però això no vol dir, com dic sempre, que a altres lectors sí els agradi. I aquesta divergència d'opinions també fa mantenir viva la literatura. Gràcies per la vostra participació!

Xavier Borrell ha dit...

Aquí hi ha dos debats si la novel·la es bona o no i si es correcte per una llengua com la nostra escriure un llibre ple de barbarismes i col·loquialismes. Personalment penso que si la historia es bona o no es qüestió de gustos. Peró el debat de la llengua, en la meva opinió, es saludable per un idioma que hagin aquests tipus de variants i que a sobre es reconeguin (i mes en la figura d'un expert com Ramon Solsona) de fet, tota la meva familia paterna (els mes grans) parlen així i gairebé mai parlen castellà o els hi costa, i qui es capaç de dir-lis que el seu català no es correcte?

Enric H. March ha dit...

Manel, no ho deia per tu. La teva resenya ja m'havia quedat clara.

Evidentment, l'edat influeix en haver viscut o no un entorn on la gent parlava així. Per a mi, que supero els 50, em resulta molt familiar.

De tota manera, si hagafem una obra com L'auca del senyor Esteve, o qualsevol escrita abans de la reforma fabriana, ens trobarem barbarismes com els del llibre de Solsona i molts més. Qualsevol autor costumista es veu obligat a reflectir el nivell de llenguatge familiar i del carrer.

Quadern de mots ha dit...

Perdoneu a tots, jo no pretenia encendre aquest tipus de debat. Potser m’he equivocat i, primer hauria d’haver llegit el llibre per opinar.

Vull aclarir que no poso en dubte la vàlua ni d’en Solsona ni de cap altre escriptor, només faltaria.

No sóc cap entesa i, massa vegades, sense mala intenció, navego a contracorrent. Només és que em costa assimilar què perquè una llengua sigui viva , s’hagin d’acceptar no només els barbarismes sinó també “paraules” inventades al ritme d’una actualitat irònica i/o cínica. De més verdes en maduren, això espero. Seguiré madurant i pensant.

Fins aviat.

Jordi ha dit...

No he llegit la novel·la i, per tant, no en puc jutjar ni l'execució ni la utilització del llenguatge. No obstant, sóc partidari de la transcripció sense manies de l'idioma verbal, que ben mirat és el que fan tots els escriptors que tenen el gust d'escriure en llengües desacomplexades. El dia que no s'hagin d'obrir debats com aquest, la normalització haurà fet un gran pas. No ens podem permetre una literatura corregida fins a la malaltia, i encara menys quan es tracta de la transcripció de diàlegs o pensaments d'un personatge. Els arcaicismes i la correcció filològica són un llast per la literatura, en totes les llengües.

Llegir en cas d'incendi ha dit...

Quadern de mots, no has de demanar disculpes per res!!!! Has fet una aportació que ha mogut un debat molt interessant i tots els que estem comentant aquí ho fem amb respecte i amb la intenció de compartir una estona parlant de llibres! Oi que sí?

Manel Haro ha dit...

Exacte! Jo estic encantat d'aquesta conversa, ja que això ens ajuda als lectors a reflexionar. M'agrada això que diu el Jordi: "No ens podem permetre una literatura corregida fins a la malaltia, i encara menys quan es tracta de la transcripció de diàlegs o pensaments d'un personatge". Recordo una vegada que vaig llegir una traducció al castellà d'Oliver Twist i el traductor, per fer parlar als personatges en argot, els va fer parlar en andalús (i creieu-me que poc li faltava al traductor per posar "quillo, Oliverio, ven pa'cá, hombre, y trinca la pasta"). Curiós, curiós!

Jordi ha dit...

És curiós això d'aquesta traducció, Manel. Jo el que recordo és una traducció al català del "Breakfast at Tiffany's" que es deia "Desdejuni a Can Tiffany". Estic segur de que el llenguatge de la traducció era més arcaic del que devia haver fet servir Capote en anglès trenta anys abans. Per sort, les traduccions (i totes les publicacions) en català van superant aquesta etapa.

Marçal ha dit...

No anem bé, si una novel·la que recrea amb mestria la llengua dels nostres avis genera aquestes prevencions! Com parlaven les Teresines de la Cubana? I el Capri? Com parlen els personatges de los Santos Inocentes? Era una llengua espúria, però molt expressiva. L'emotivitat de la novel·la no seria tan intensa sense aquest recurs. Sempre hi haurà neonoucentistes esparverats, però la literatura és una altra cosa. I la vida també. Si un tio solvent com el Solsona no pot fer apostes d'aquestes estem morts.

Manel Haro ha dit...

"Desdejuni a Can Tiffany"? Caram tu! Hahaha

Jordi ha dit...

Marçal: gran aportació.