divendres, 18 de febrer de 2011

Entrevista amb Coia Valls, autora de 'La princesa de jade'

Amb la seva primera novel·la d'adults, Coia Valls va guanyar el Premi Néstor Luján de narrativa històrica. La princesa de jade relata el viatge entre Corint i la Xina, l'any 551, d'un grup d'aventurers que tenen l'objectiu d'aconseguir el secret de la seda, per desig de Teodora, la dona de l'emperador Justinià. La novel·la, publicada en català a Columna, acaba de sortir també en castellà a l'editorial Suma de Letras.


"Abans d'escriure una novel·la com aquesta, primer l'has de somiar"


Manel Haro. Barcelona / Foto cedida per l'autora

Com es comença sent escriptora de novel·la històrica?

No va ser un plantejament a priori, vull dir que no vaig plantar-me un bon dia i em vaig dir: seré escriptora de novel·la històrica. Vaig encuriosir-me per un fet, la presència de la seda en l’època de transició de l’Imperi Romà a l’Edat Mitjana. Després van coincidir lectures, des de Seda, d’Alessandro Baricco, fins els viatges de Marco Polo, passant pels llibres de Claudio Magris, que sempre són una referència en el tema dels viatges. Així, em vaig descobrir furgant en un temps tan llunyà com el segle VI. Era una temptació massa gran, no podia fugir de donar vida a uns personatges que tenen com a missió descobrir el secret més ben guardat de l’Orient.

Però no és un gènere molt ambiciós per començar en la literatura d'adults?

Potser sí que és un gènere ambiciós, però jo també ho sóc, d’ambiciosa, i fa molts anys que escric. D’altra banda, penso que el resultat final és una novel·la històrica, però també s’acosta a la novel·la de viatges, a la novel·la filosòfica o a la d’aprenentatge. Els gèneres difícilment conserven la seva puresa ja que la literatura es nodreix de la diversitat.

A la novel·la, narra un viatge que comença a Corint i acaba a la Xina. No va estar temptada d'escriure sobre un tema més proper a Catalunya, com fan altres escriptors catalans?

No. He escrit la novel·la que volia escriure. De vegades tens la necessitat de mirar al teu voltant i escodrinyar per paratges coneguts. Hi ha bons escriptors que ja ho fan a Catalunya. Però d’altres s’imposa enlairar la mirada a la recerca d’altres horitzons.

La novel·la és una barreja entre el gènere històric i el d'aventures. Com va sorgir la idea: es sentia atreta per l'època de l'any 551 o més aviat li venia de gust escriure sobre un viatge i va trobar el context adient en aquesta època?

Vaig anar estirant del fil i em va dur fins l’any 551. Un novel·lista treballa sovint a partir d’enigmes dels quals vol saber la solució. Hi ha un procés de recerca i, de sobte, hi descobreixes un problema, una llacuna o una escletxa en la Història, aleshores et dius que vols resoldre aquest buit, dotar-lo de continguts. A mesura que viatges enrere en el temps, els enigmes històrics són més intensos, les opinions dels historiadors més canviants, les fonts de l’època més properes a la faula. Tot plegat es converteix en un desafiament quan ets curiós de mena. D’altra banda, és clar que el viatge és un dels principals protagonistes d’aquesta novel·la i una de les meves dèries, possiblement un dels temes que serviran per configurar la meva literatura en un futur.

El títol de la novel·la parla d'una princesa; en canvi, la major part dels personatges són masculins. És una manera de reflectir que aquella era una època d'homes?

Aquesta és una lectura possible, evidentment. Però les dones dins La princesa de jade són motor d’acció. Potser són minoria, tal vegada no fan el viatge com ells, però tenen un paper molt important en relació a tot allò que no es diu. L’època també ens obliga a anar amb peus de plom a l’hora de parlar de la condició femenina, les dones eren sovint com mercaderies o estaven sotmeses als seus familiars o senyors. Només unes poques se’n salvaven, d’aquest encotillament.

Va haver de documentar-se molt sobre la ruta de la seda o bé va preferir deixar més marge a la ficció?

Em vaig documentar molt. En una novel·la històrica és imprescindible tenir un panorama de tots els materials existents. Ara mateix, amb internet, pots tenir una idea aproximada del que hi ha, però, és clar, després has de trobar-lo, i és una tasca molt feixuga i alhora apassionant. La utilització que facis de la informació obtinguda ja és una altra cosa. Sé que hi ha autors que la fan servir sense gaire rigor. És una opció, però no la meva. Penso que una novel·la d’aquesta naturalesa ha de ser rigorosament històrica en la seva base. A partir d’aquest punt pots inventar, imaginar personatges, situacions, però l’escenari i les dades principals han de ser reals o, si més no, reals fins el punt que ens permeti la Història, atès que hi ha fets controvertits on els mateixos historiadors discrepen. L’art del novel·lista rau en utilitzar la Història sense arribar a col·lapsar l’acció, crear mons possibles on el buit sembla irremeiable.

I suposo que hi haurà hagut alguna part que hagi costat més...

La part d’occident va ser més fàcil de treballar en relació a tot el material que tenia a l’abast. La part oriental va ser confegida mitjançant la reconstrucció d’una època en base a l’estudi dels objectes que es troben al Museu Guimet de les arts asiàtiques, de Paris. Hi vaig veure figures, representacions de la vida quotidiana, que em van ajudar a reconstruir un moment històric de la Xina del que no queda res in situ; hem de pensar que l’arquitectura al segle VI feia servir la fusta com a principal element constructiu, i no queda res. Però també em vaig documentar a través de la literatura xinesa de l’època o una mica posterior, de la que queden documents molt interessants, fins i tot un tipus de poesia d’una actualitat sorprenent.

A l'hora d'escriure sobre la ruta de la seda, va tenir algun viatger com a model? És a dir, tenia alguna crònica de viatges en la que fixar-se?

No n’hi va haver cap que em servís. Tot allò que narrava Marco Polo era molt i molt posterior. La Ruta de la seda com la coneixem en l’actualitat era inexistent. S’ha de pensar que li va posar aquest nom el geògraf alemany Ferdinand von Richthofen el 1877. També hi ha un precedent l’any 629, quan el monjo xinés Xuanzang emprén la Ruta de la Seda en sentit invers, fins a la India, per estudiar les escriptures sagrades del budisme. No podem oblidar tampoc que tots els fets passen en una època prèvia al naixement de l’Islam.

Tinc la sensació de què la seva novel·la no hagués pogut sortir de la ment d'una persona que no fos viatgera i somiadora. Ha somiat molt amb la ruta de la seda i amb l'antiga Xina del l'any 551?

Somiar és fonamental quan t’enfrontes a una novel·la d’aquestes característiques. He somiat amb paratges desconeguts, amb situacions que et posen al límit de les teves forces, amb boires que et barren el pas i et trasbalsen i amb albades que fereixen els ulls de tanta bellesa. He somiat també amb espais intransitables per on s’endinsaven personatges que no tenien res a perdre, amb una ambició més forta que l’estima a la seva pròpia vida. I, sí, he somiat amb l’antiga Xina perquè m’hi he submergit a la profunditat necessària en totes les dades existents per tal de crear una atmosfera respirable, un univers on els lectors poguessin quedar-se a viure durant la lectura.

Va existir la princesa de jade o bé alguna persona en la que s'inspirés per imaginar-la?

De ben segur que va existir. No sé si el seu nom va ser Yu o qualsevol altre. No em vaig inspirar en cap personatge en concret, però em vaig documentar sobre la dona en aquella època, vaig llegir poesia datada en el moment de la novel·la i només vaig donar vida a una de les moltes possibilitats que tenia al meu abast. Va ser com un petit homenatge a una desconeguda, que ràpidament va deixar de ser-ho.

I el caprici de l'emperadriu Teodora de Bizanci de voler saber el secret de la seda va ser real?

Qui ho sap! És més que probable coneixent-la com la conec!

La novel·la va d'un imperi a un altre: de Justinià (Bizanci) al príncep de Yuzhang (Xina). Li agrada imaginar històries sota antics imperis?

Sí, m’agrada fer aquest joc de miralls. M'agrada contraposar cultures, religions, edats, estatus, maneres de fer. Tinc debilitat pels calidoscopis, penso que les imatges poden ser moltes i cap d’elles és més real que les altres.

Des del començament de la novel·la hi ha una reflexió molt clara: el poder transforma a la gent. Suposo que això no ha canviat gaire...

Malauradament, no. I el contingut és molt semblant si el despullem de les formes, que canvien d’una època a una altra.

Sembla que el gènere històric català viu un bon moment...

Sí, i crec que és una molt bona notícia. Hi ha autors molt capaços i que veuen reconegudes les seves obres també en altres llengues. No és estrany, tampoc. Tinc la teoria que els països amb història, i Catalunya ho és, qui ho pot dubtar, s’estimen el seu passat i s’esforcen per documentar-lo i estudiar-lo. La literatura persegueix aquests buits que parlava abans i els dóna vida, bé ho ha fet sempre.

Cap a on portarà als seus lectors en la propera aventura?

Seguiré reculant en el temps, un parell de segles més encara. Tornaré al viatge i ho faré de la mà de dues dones, com a protagonistes. Un desafiament nou, doncs.

LES PORTADES