dissabte, 29 de gener de 2011

'L'exili violeta / El exilio violeta', Marta Pessarrodona

L'exili violeta / El exilio violeta
Marta Pessarrodona
Editorial Meteora
1ª edició, 2010
Gènere: No ficció / Història
280 pàgines
ISBN: 9788492874279 (cat.)
ISBN: 9788492874286 (cast.)


Marta Pessarrodona torna a parlar de l'exili, però aquesta vegada ho fa centrant-se en les dones artistes i escriptores que van haver de deixar Catalunya quan la Guerra Civil s'acabava. Tot i que aquest llibre ha rebut uns quants elogis i, de fet, és un dels candidats als Premis Internacionals Terenci Moix en la categoria d'assaig (Ana Maria Moix, germana de Terenci, ha estat una de les persones que ha defensat aquest llibre a través del diari Público), haig de dir que, per a mi, L'exili violeta és un llibre profundament mal plantejat.

M'explico. En primer lloc, veig en Marta Pessarrodona certa desconsideració cap al lector que no és de la seva generació o bé que no té tantes nocions històriques i literàries com ella. L'autora escriu com si no hi hagués un lector a l'altre costat; de fet ella va citant tota l'estona sense explicar sempre de qui està parlant o de què està parlant, fet que obliga al lector a estar mirant contínuament els apèndixs i això la fa una lectura molt feixuga. Moltes vegades Pessarrodona parla de persones només citant el nom i sense donar gaires detalls sobre qui eren i, per molt que ella ho cregui, no tothom podrà seguir la lectura amb certes garanties (sobretot perquè alguns noms ni tan sols surten als apèndixs). Un exemple: a la pàgina 105 comença a parlar de la JARE i fins arribar a la pàgina 110, a l'autora no se li acut explicar a què fan referència aquestes sigles! No era més fácil donar una explicació (encara que sigui una nota al peu) a la mateixa pàgina 105 per posar-li les coses més fàcils al lector, sabent que això no apareix als apèndixs?

Aquest problema s'agreuja perquè l'autora prescindeix d'un fil narratiu que, tot i ser un assaig, és necessari per anar lligant idees. Pessarrodona prefereix parlar de moltes coses diverses alhora en poques pàgines i els capítols no tenen una continuació amb el següent, sinó que a cadascun l'autora se'n va a un tema completament diferent. Pessarrodona cita de forma ràpida la relació de les dones amb les distintes institucions per acabar confirmant que el 1939 es van haver d'exiliar, però sense explicar gaires particularitats i aprofundint molt poc en les vivències de cadascuna d'elles. De què ens serveix, doncs, aquest recull enciclopèdic si no ens dóna la possibilitat de saber els periples de les artistes catalanes més enllà de la simple enumeració de dades i dates?

Per si això no fos poc, la prosa de Pessarrodona és massa recargolada i això fa la lectura més densa encara. I una pregunta: realment era necessari dir tantes vegades "presència activa femella" o "visibilitat femella"? Cada vegada que llegia "femella", semblava que em remetia al món animal. Al final del llibre em queda la sensació que és més aclaridor l'apèndix que la resta de l'assaig, i aquesta sensació ja la vaig tenir en l'anterior llibre de Pessarrodona, França 1939: la cultura catalana exiliada (Ara Llibres). Aquell ni el vaig poder acabar.

Manel Haro