divendres, 28 de gener de 2011

'Les terres promeses', Joan Barril

Les terres promeses
Joan Barril
Edicions 62
1ª edició, 2010
Gènere: Novel·la
248 pàgines
ISBN 9788429767162


Durant el darrer viatge de la seva vida com a blanquejador de diners, el barceloní Robert Miranda es troba atrapat per culpa d’un huracà al aeròdrom de Cayo Tendido, una illa de l'arxipèlag cubà, juntament amb uns quants passatgers més. Entre ells, hi ha una dona de la que s’enamorarà mentre fumen junts les cigarretes de l’espera, i Lucía, una anciana d'allà amb una història que els ha d’explicar. Ella era l'encarregada de tot en aquell petit aeroport el 1958, just la darrera setmana abans de la revolució dels barbuts, quan aquell lloc només era una caseta i poc més.

En aquella ocasió hi havia pocs passatgers, però per sobre de tot destacava Santiago Castro, el germà petit del futur president, un home triomfador a Wall Street, professor de Harvard, coneixedor del món de les finances com pocs, amb un encàrrec de Fidel relacionat amb la injecció de diners a la revolució per tal d'aconseguir el triomf. Això li crea un dilema a Santiago, ja que no sap si recolzar al seu germà per aconseguir una revolució comunista, encara que això suposi trair el sistema capitalista que tants beneficis li ha donat. Dubtes semblants són els que tenien altres passatgers cinquanta anys enrere. Aquell clima d'incertesa que evoca Lucía fa que els que ara esperen allà també reflexionin sobre les pròpies circumstàncies de cadascú.

Amb aquesta novel·la el periodista i escriptor Joan Barril va guanyar el Premi Sant Joan 2010, un certamen on es van presentar 57 originals, una xifra relativament baixa si el que es pretén és treure'n cada any una obra de qualitat. Feia molts anys que no llegia un llibre de Barril (crec que des de 1988), però recordo que llavors em va semblar un escriptor modern amb sarcasme i gran sentit del humor, així que vaig agafar Les terres promeses per tornar a entrar en contacte amb la seva narrativa. Malauradament, aquesta m'ha semblat una novel·la més aviat fluixa amb personatges que semblen incomplets i una història poc creïble que no atrapa en cap moment. Si aquesta ha estat la millor obra que s'ha presentat al Premi Sant Joan, potser hauríem de reflexionar una mica tots plegats.

Xavier Borrell